L’home fort
Forjat al camp
Entre natura,
Contra vent i pluja
A les vinyes i oliveres
Senzill, generós i afable
Sol has fet camí,
Sense demanar als altres
Ara… descanses amb la Montse,
Com tu ja volies
Per Montserrat Grimal Montfort i José Juan Tomás
25 d’abril de 2007
Xavi Martí
Remes entre ones,
La barca sempre s’enfonsa
Redactes bons poemes,
I a sobre perds la llibreta
Des de l’alba que sues,
Carregues caixes i fas cuixes
T’esforces força per poc sou,
I les mans buides són les teves
Fas cua pel matí,
Per cobrar les promeses
I les arques s’han buidat
Per anar-se’n de vacances,
Paradís ple de palmeres
Xavi Martí
Puntets de colors…
M’insulten cada dia,
Em fan moltes preguntes
I m’interroguen per un premi
Que ni boig jo no voldria
Aquestes pampallugues…
Són com un imant
Que et manté tancat al buit
Per ser cec davant el món,
Oblidar-te del teu cap
Xavi Martí
Un nen mira un rellotge
Despertador
I assenyala amb el dit
El cinc
I ara és l’hora de sortir…
De l’escola
A l’hivern és quasi fosc,
Però a l’estiu crema el sol.
I torna a assenyalar amb el dit
Aquest cop és el deu
I “a aquesta hora”,
Diu el nen:
“Sóc a l’escola
i si és de nit,
sóc a dormir”.
Un adult que veu el nen
Quan mira el rellotge
Despertador
I pensa i diu amb veu suau:
“Ja saps nen com és la vida,
no són mai teves les hores”.
Xavi Martí
Comprovat…
Hi ha vida intel·ligent,
A Mart!
I aquí,
N’hi ha…
Al bonic planeta blau?
Xavi Martí
Plovia i el carrer era fosc. Va girar la vista cap a la porta, va restar pensatiu durant un moment i va obrir l’arxiu del processador de textos per desar el document. Acabava d’escriure algunes paraules: “La noieta caminava/ pel camp de batalla/ buscant una gran amiga/ de drap i cotó feta la nina/ i aquell soroll la va segar/ eixordidora mina enterrada/ els seus plors fan estremir/ no sap què vol dir morir”.
Està contenta. Ha anat a la botiga de joguines i s’ha comprat el model d’imitació de la Beretta 98 FS Inox. La pistola real, la que pot disparar bales de veritat, funciona amb carregadors de quinze cartutxos del calibre 9X21 IMI i pesa quasi un quilo. Arriba a la porta de casa i plega el paraigües. Està impacient. Entra a la seva habitació i es planta davant el mirall. A la mà dreta hi porta l’arma de plàstic, aixeca el braç amb un moviment ràpid, apunta i crida: “Quiet, si no vols que et destrossi!”. Té setze anys i les parets de la seva estança estan plenes d’armes d’imitació. Es tracta de models totalment idèntics als de veritat. S’hi pot veure un Colt 45, una Mauser C96, una Thompson, una MP40…
Fa un sol asfixiant. Ajusta el punt de mira del seu AK-47. Té tretze anys. El vell està a uns 25 metres de distància i intenta esmunyir-se entre els arbres. L’home no pensa en llençar-se a terra. El noi apunta i dispara cinc trets. Pam, pam, pam, pam, pam. És una semiautomàtica. El vell cau a terra i la sorra queda tacada de sang. En aquell instant, el noi de tretze anys recorda que l’AK-47 va ser el seu primer regal, la seva primera joguina. El soldat s’incorpora i s’acosta al lloc on l’home ha caigut. El vell encara es mou. No el rematarà. Comença a caminar cap el poble per retrobar-se amb la seva unitat. A uns 100 metres es veuen les flames com a poc a poc redueixen a cendra les cases.
Des del setè pis d’aquell edifici d’oficines de luxe es pot veure bona part de la ciutat. Està interessat en aconseguir les llicències per fabricar reproduccions de plàstic totalment fidedignes d’un parell d’armes automàtiques. Signa el contracte, li dóna la mà al seu interlocutor i marxa. Els diners que ingressarà el fabricant d’armes per la cessió dels drets de reproducció dels seus models suposa una part ínfima del seu negoci. “Un 0,01%?”, pensa.
Xavi Martí (relat publicat a la secció “Més que mil” de La Directa 205)
La càrrega de la policia antiavalots va ser molt efectiva. Cinquanta policies armats amb porres, cuirasses i escuts de plàstic i piloteres van dissoldre a més de cinc mil persones que protestaven per la intenció governamental de construir una central nuclear a la comarca. Els antiavalots van rebre l’ordre de llançar-se sobre els manifestants un cop la gent estava enfilant el curt carrer que portava a la plaça que envoltava l’edifici de l’ajuntament.
Vint persones van resultar ferides pels cops de les porres i els impactes de les pilotes de goma disparades per les forces policials estatals. Una dona d’uns quaranta anys tenia tot el braç de color morat. En Joan, un estudiant de medicina, va perdre un ull per l’impacte d’una pilota i la Berta, que només passava per aquell carrer en el moment de la càrrega, va arribar a casa amb l’esquena dolorida a causa d’un cop de peu que va rebre per part d’un policia.
Dues hores després de dispersar la manifestació i apallissar persones que protestaven de forma pacífica, els antidisturbis s’estaven dutxant al vestuari de la comissaria. Tots estaven molt contents i juganers, suaven satisfacció. Cap membre del grup d’antiavalots va resultar ferit i la feina va ser fàcil i no va presentar complicacions. Els últims en sortir del vestuari van ser l’Antonio i l’Àlex, que eren els policies menys experimentats d’aquella unitat de xoc. Només feia tres mesos que havien començat a trepitjar els carrers i aquella càrrega, per a ells, havia estat la primera.
Els dos policies novells van sortir de la comissaria i es van dirigir al bar situat davant de l’edifici policial. Volien fer unes copes i intercambiar impressions sobre la càrrega efectuada hores abans. Els agradava parlar de la seva feina. Després de la quarta cervesa, es van acomiadar. A l’Antonio, l’esperava la seva dona i, a l’Àlex, ningú en especial.
L’Àlex va pujar a la moto que s’havia comprat gràcies a la seguretat econòmica que li va oferir el contracte laboral amb el cos de policia. Era una moto esportiva, potent, una imitació de la màquina que portava un dels seus ídols, el pilot de 500 centímetres cúbics Freddy Moreno. En vint minuts va arribar a casa, a dos quarts de dotze de la nit. Va pujar a peu les escales del bloc fins el segon pis. Va posar lentament la clau al pany i va obrir la porta sense fer soroll per no despertar ni als seus pares ni a la seva germana de disset anys. Tots tres anaven sempre a dormir bastant d’hora i l’Àlex, quan tornava de treballar, acostumava a trobar-se la casa per a la seva única disposició… però aquell dia ningú dormia.
Quan va arribar al menjador, els seus pares estaven mirant un programa a la televisió i la seva germana estava a la cuina llegint una revista. L’Àlex va dir hola i ningú va respondre. Va entrar dins la cuina i va veure que la seva germana Aurora tenia el cap embenat. Li va dir hola i li va preguntar que qué li havia passat. La germana, sense apartar els ulls de la revista, no li va dir absolutament res i va passar el full.
El pare es va aixecar del sofà del menjador, es va acostar al seu fill i li va dir unes paraules a cau d’orella amb un to de veu ferm i seriós: – La teva germana està molt trista, no és moment de parlar amb ella. Tú portaves casc i visera, però ella t’ha conegut. Li has donat un cop al cap amb la porra… no has vist que era la teva germana?
Xavi Martí
horadelsgossos 