La càrrega de la policia antiavalots va ser molt efectiva. Cinquanta policies armats amb porres, cuirasses i escuts de plàstic i piloteres van dissoldre a més de cinc mil persones que protestaven per la intenció governamental de construir una central nuclear a la comarca. Els antiavalots van rebre l’ordre de llançar-se sobre els manifestants un cop la gent estava enfilant el curt carrer que portava a la plaça que envoltava l’edifici de l’ajuntament.
Vint persones van resultar ferides pels cops de les porres i els impactes de les pilotes de goma disparades per les forces policials estatals. Una dona d’uns quaranta anys tenia tot el braç de color morat. En Joan, un estudiant de medicina, va perdre un ull per l’impacte d’una pilota i la Berta, que només passava per aquell carrer en el moment de la càrrega, va arribar a casa amb l’esquena dolorida a causa d’un cop de peu que va rebre per part d’un policia.
Dues hores després de dispersar la manifestació i apallissar persones que protestaven de forma pacífica, els antidisturbis s’estaven dutxant al vestuari de la comissaria. Tots estaven molt contents i juganers, suaven satisfacció. Cap membre del grup d’antiavalots va resultar ferit i la feina va ser fàcil i no va presentar complicacions. Els últims en sortir del vestuari van ser l’Antonio i l’Àlex, que eren els policies menys experimentats d’aquella unitat de xoc. Només feia tres mesos que havien començat a trepitjar els carrers i aquella càrrega, per a ells, havia estat la primera.
Els dos policies novells van sortir de la comissaria i es van dirigir al bar situat davant de l’edifici policial. Volien fer unes copes i intercambiar impressions sobre la càrrega efectuada hores abans. Els agradava parlar de la seva feina. Després de la quarta cervesa, es van acomiadar. A l’Antonio, l’esperava la seva dona i, a l’Àlex, ningú en especial.
L’Àlex va pujar a la moto que s’havia comprat gràcies a la seguretat econòmica que li va oferir el contracte laboral amb el cos de policia. Era una moto esportiva, potent, una imitació de la màquina que portava un dels seus ídols, el pilot de 500 centímetres cúbics Freddy Moreno. En vint minuts va arribar a casa, a dos quarts de dotze de la nit. Va pujar a peu les escales del bloc fins el segon pis. Va posar lentament la clau al pany i va obrir la porta sense fer soroll per no despertar ni als seus pares ni a la seva germana de disset anys. Tots tres anaven sempre a dormir bastant d’hora i l’Àlex, quan tornava de treballar, acostumava a trobar-se la casa per a la seva única disposició… però aquell dia ningú dormia.
Quan va arribar al menjador, els seus pares estaven mirant un programa a la televisió i la seva germana estava a la cuina llegint una revista. L’Àlex va dir hola i ningú va respondre. Va entrar dins la cuina i va veure que la seva germana Aurora tenia el cap embenat. Li va dir hola i li va preguntar que qué li havia passat. La germana, sense apartar els ulls de la revista, no li va dir absolutament res i va passar el full.
El pare es va aixecar del sofà del menjador, es va acostar al seu fill i li va dir unes paraules a cau d’orella amb un to de veu ferm i seriós: – La teva germana està molt trista, no és moment de parlar amb ella. Tú portaves casc i visera, però ella t’ha conegut. Li has donat un cop al cap amb la porra… no has vist que era la teva germana?
Xavi Martí
horadelsgossos 