Plovia i el carrer era fosc. Va girar la vista cap a la porta, va restar pensatiu durant un moment i va obrir l’arxiu del processador de textos per desar el document. Acabava d’escriure algunes paraules: “La noieta caminava/ pel camp de batalla/ buscant una gran amiga/ de drap i cotó feta la nina/ i aquell soroll la va segar/ eixordidora mina enterrada/ els seus plors fan estremir/ no sap què vol dir morir”.
Està contenta. Ha anat a la botiga de joguines i s’ha comprat el model d’imitació de la Beretta 98 FS Inox. La pistola real, la que pot disparar bales de veritat, funciona amb carregadors de quinze cartutxos del calibre 9X21 IMI i pesa quasi un quilo. Arriba a la porta de casa i plega el paraigües. Està impacient. Entra a la seva habitació i es planta davant el mirall. A la mà dreta hi porta l’arma de plàstic, aixeca el braç amb un moviment ràpid, apunta i crida: “Quiet, si no vols que et destrossi!”. Té setze anys i les parets de la seva estança estan plenes d’armes d’imitació. Es tracta de models totalment idèntics als de veritat. S’hi pot veure un Colt 45, una Mauser C96, una Thompson, una MP40…
Fa un sol asfixiant. Ajusta el punt de mira del seu AK-47. Té tretze anys. El vell està a uns 25 metres de distància i intenta esmunyir-se entre els arbres. L’home no pensa en llençar-se a terra. El noi apunta i dispara cinc trets. Pam, pam, pam, pam, pam. És una semiautomàtica. El vell cau a terra i la sorra queda tacada de sang. En aquell instant, el noi de tretze anys recorda que l’AK-47 va ser el seu primer regal, la seva primera joguina. El soldat s’incorpora i s’acosta al lloc on l’home ha caigut. El vell encara es mou. No el rematarà. Comença a caminar cap el poble per retrobar-se amb la seva unitat. A uns 100 metres es veuen les flames com a poc a poc redueixen a cendra les cases.
Des del setè pis d’aquell edifici d’oficines de luxe es pot veure bona part de la ciutat. Està interessat en aconseguir les llicències per fabricar reproduccions de plàstic totalment fidedignes d’un parell d’armes automàtiques. Signa el contracte, li dóna la mà al seu interlocutor i marxa. Els diners que ingressarà el fabricant d’armes per la cessió dels drets de reproducció dels seus models suposa una part ínfima del seu negoci. “Un 0,01%?”, pensa.
Xavi Martí (relat publicat a la secció “Més que mil” de La Directa 205)
horadelsgossos 